50 ANYS I UN DIA

No, no és una condemna. És que ahir vaig fer 50 anys. Així escrit d'un tiron no sembla res però la veritat és que impressiona.

El dia va començar amb les felicitacions dels de casa i amb un matí de compres de roba amb una adolescent de 13 anys. Us podeu imaginar. Vaig arribar al migdia atacada dels nervis. Llavors, va arribar el primer regal, un portàtil amb una targeta.

Aquí la targeta amb retrat inclòs (fet pel meu maridet)

I ara ve la segona part, el portàtil que em van regalar i que jo havia mirat i ells remirat al FNAC no era el que corresponia amb l'exposició de la botiga perque estaven equivocades les etiquetes. Les prestacions i les mides (jo volia de totes totes una pantalla gran per allò de que l'edat comença a passar factura) són les de l'etiqueta però no és negre com jo volia sinò platejat. Per verificar tot això han calgut quatre viatges al FNAc i fins a la quarta vegada no s'han adonat de l'error de les etiquetes. En fi, que o renuncio al color o renuncio a prestacions pel mateix preu. Després de consultar-ho amb el coixí i amb els entesos de la casa (véase el meu marit i el meu fill) crec que em quedaré amb el platejat. O sigui que segurament aquesta és l'última entrada que faré des del meu vell ordinador, que és lent (lentíssim) però que m'ha acompanyat des de que vaig entrar en aquest món del scrap. La veritat és que em fa una certa pena. Jo li agafo molt de carinyo a les coses i em costa desprendre'm d'elles. Lo de "renovarse o morir" no és un dels meus lemes favorits.

Aquí el nou amic:

Aquí no s'aprecia el tamany però us he de dir que té unes mides considerables.

Però el dia no acaba aquí. A l'hora de dinar se'm va anunciar que a la nit sopàvem fora. Quina mandra! Jo volia un soparet a casa tots quatre amb alguna cosa especial, un pastís per bufar les espelmes, una mica de cava...

Em vaig intentar resistir però em van dir que ja estava reservat i punt. O sigui que a les 9 sortiem de casa tots quatre ben arregladets. Però a l'arribar al restaurant de Gràcia on es suposava que anàvem a sopar hi havia les altres persones que no viuen a casa però que són tan importants amb la meva vida, la meva germana, el meu cunyat (com germà) i els amics que m'han acompanyat alguns des de fa moooolts anys i altres no tant però que formen part indispensable de la meva vida. No sóc persona de tenir molts cercles d'amics però m'enorgulleixo dels que tinc perque sé que sempre hi són. Van faltar alguns per raons laborals o familiars (però que no van faltar en la seva felicitació) però altres van fer un gran esforç per ser-hi.

Especial il.lusió em va fer retrobar-me amb un amic al que feia anys que no veia tot i que mantenim contacte telefònic (llargues i gratificants converses telefòniques) però al que em va encantar fer una abraçada "en vivo y en directo".

Aquí jo bufant el pastís:

(Ja sé que la foto és horrorosa però a veure qui queda bé bufant espelmes. Per la vostra informació el pastís és un brownie)

I després els regals. Em coneixen i em van regalar tres de les coses que més m'agraden en aquest món: arracades, lectura (en les dues versions, llibre de paper i un e-book) i scrap.

El scrap va venir (com no?) de la Marta, que em va regalar una targeta preciosa i un album-llibre de firmes en el que tothom que hi era va poder deixar la seva emprenta i que jo guardaré entre els meus gran tresors a la caixa que la meva amiga Teresa em va regalar (una cucada) per a que guardés els meus records per quan ja la memòria em falli.

Aquí la caixa:

Aquí la targeta:

Des de fa un temps, com bé sap la Marta, estic molt turquesa. De fet, ahir a la nit portava unes sandàlies d'aquest color.
 

Aquí l'album-llibre de firmes.

En fi, que el dia va acabar d'una forma meravellosa, en mig de les persones que més estimo i a les que no vull deixar de donar les gràcies per ser-hi però no només ahir sino formant part de la meva vida quotidiana dia a dia, per riure amb mi o per plorar amb mi en qualsevol moment. Una especial menció mereix el Ramon que va ser qui va organitzar tot i al que no volia fer cas per anar a sopar fora. Pobre! amb el temps que portava preparant-ho i la de trucades que debia fer...I als meus fills, que es van portar divinament i van ser els seus còmplices.

Avui l'entrada ha sigut molt llarga però és que 50 anys no es fan cada dia! ni tan sols dos cops a la vida.